Centre
Excursionista de Tona
|
|
|||||
|
Centre
Excursionista de Tona
|
|||||
. . .
El passat desembre es va presentar el llibre dels 25 anys del Centre Excursionista de Tona a la sala d’actes de l’ajuntament. Aquest, juntament amb el sopar a les 4 carreteres ha estat un dels actes mes asssenyalats d’aquest aniversari ja que ha tornat a fer bullir l’olla a molta gent de la nostra entitat. Es pot comprar a l’Ajuntament, al Centre, a llibreries de Tona o a la llibreria de Vic Muntanya de llibres. En aquesta pàgina podeu veure la foto de la portada del llibre, algunes fotos del dia de la presentació, unes quantes de les moltes fotos interessants de l’interior del llibre i un manifest o pròleg que va llegir un membre de l’entitat i coordinador de l’edició del llibre ( Quim Pratsoberroca ) que creiem que pot ser molt interessant ja que reflexiona un xic sobre el que pensem molta de la gent que formem el Centre.
.
Amb motiu de la presentació del Llibre dels 25 Anys del Centre Excursionista de Tona ( Quim )
En primer lloc, i en nom de l’equip de coordinació d’aquest llibre que avui presentem us volem agrair la vostra assistència. Com tots sabeu, aquest 2005 és any d’aniversari per a la nostra entitat i tots ho hem volgut celebrar: cada secció amb la seva activitat més característica i amb algunes de més extraordinàries. Un exemple n’és aquest llibre que teniu a les mans. Però no us en parlaré, almenys directament, ja hi haurà temps per poder-lo fullejar, tanmateix esperem que us sigui de profit. En tot cas, sí que volem destacar-ne la col·laboració de molta gent, començant per la contribució decisiva de l’Ajuntament de Tona, i seguint per una llarga llista de persones que, sempre vinculades al Centre, han volgut deixar testimoni dels seus coneixements, experiències, visions, opinions... diverses i enriquidores. Potser sigui aquest caràcter variat i obert, modest però constant, una de les claus que millor defineix la nostra entitat i tanmateix una de les claus que ens ha permès arribar a aquests 25 anys. Gràcies a tots i a totes els que ho heu fet possible. Igualment, també voldríem que aquest acte servís per recordar i homenatjar tota la gent, especialment els pioners que, d’una manera o altra, han forjat l’excursionisme tonenc, comarcal i nacional.
Però més enllà d’aquest aniversari, si avui hi ha entre nosaltres un veritable leitmotiv, aquest és la muntanya. Perquè, ben mirat... tots portem una muntanya dins nostre. I no parlo de les grans muntanyes sinó de les que ens han vist néixer i créixer, fer-nos grans i un dia morir. Perquè... us sabríeu imaginar el nostre poble sense el Castell, la costa de Ponent o el Puigsagordi, el serrat de l’Aguilar o el del Coll i, és clar, el Montseny, el Prepirineu o el Pirineu nord enllà? El nostre país és fet fonamentalment de muntanyes, elles ens són una referència, el seu contorn acaba dibuixant un vast horitzó o potser ens retalla el cel vist des de casa estant. A través seu podem veure el pas inalterable del temps, els canvis estacionals de vegades sobtats, el temps que ha fet i el que farà... De les muntanyes ens ve el sol, el fred, el vent, l’aigua tan necessària. Les muntanyes delimiten conques hidrogràfiques, configuren valls, generen microclimes, contenen els successius estrats vegetatius i desenvolupen un paper substancial en multitud d’afers geopolítics, perquè encara que les fronteres siguin artificials per definició, estats i nacions, comarques i municipis s’han servit de l’orografia per fixar els límits de llurs territoris. I ara que parlem d’història, no us heu adonat que molts dels nostres orígens parteixen de noms de muntanya o si no per què alguns dels cognoms més comuns entre nosaltres són Coll, Coma, Costa, Montalt, Montanyà, Pedrós, Puig, Pujol, Roca,Quer, Serra, Serrat, Vall i tants d’altres.
I més enllà d’una dimensió material, tanmateix bàsica i fonamental, n’hi ha una de més espiritual i simbòlica, fins i tot mística o religiosa. En temps remots la muntanya apareix com a infranquejable, allà on només habiten éssers monstruosos que atempten contra la naturalesa dels humans. Però ja al segle XIV, quan el gran poeta humanista Francesco Petrarca pujà el Mont Ventoux, a la Provença, i com escriu el professor Antoni Marí, aquest ascens li suposa una nova percepció. A partir del Renaixement, doncs, la muntanya ja apareix com a un major coneixement del món, de la naturalesa i d’un mateix. Valors tan propis de l’excursionisme, com poden ser la recerca del camí, l’esforç durant la pujada, la decisió i també la renúncia, la superació de les errades i dificultats, saber suportar el cansament, de vegades sofriment, i la sempre voluntat de seguir ascendint ja foren considerats per Petrarca com una disciplina ascètica necessària per accedir a l’alt grau d’infinitud i bellesa que finalment es poden contemplardes del cim, poder i saber experimentar la soledat, el silenci, la puresa de l’aire, l’amplitud de la perspectiva, la proximitat del cel... I no és d’estranyar doncs que en l’obra de religiosos de la magnitud de Ramon Llull o San Juan de la Cruz hi trobem referències de la muntanya de caire filosoficoreligiós o artisticoliterari com a metàfora de la culminació d’un procés de coneixement transcendental i transformador i així s’aniransucceint independentment de l’època, cultura o llengua.
A més, i a part de l’experiència personal, hem de tenir present que els pobles, com el nostre, formats entre muntanyes, que se les han fet seves durant segles, han convertit aquests paisatges en símbols d’identitat i de valors varis. La imatge de la muntanya com aquell punt més alt, de lloc de trobada, del contacte entre el cel i la terra, es repeteix en pràcticament tota cultura o mitologia: l’Olimp a la Grècia clàssica, el mont Tabor a Palestina, la muntanya del Sinaí, entre l’Israel i l’Egipte bíblics, el Mont Ararat a Armènia, el Devil’s Tower a Dakota, qualsevol dels vuit mils al Nepal, el Tibet, la Xina o el Paquistan, la majoria de volcans com el Fuji al Japó, el Kilimanjaro entre Tanzània i Kenia o l’Aconcagua entre Argentina iXile, Ayers Rock a Austràlia, el Snowdon al País de Gal·les, Montserrat a casa nostra i tants, tants d’altres són exemples d’aquests espais únics, especials, simbòlics, llegendaris, sagrats.
Parlant de Catalunya, aquest caràcter mític, regeneratiu i iniciàtic de la muntanya ja el trobem present tant en els orígens del catalanisme com, naturalment, els de l’excursionisme, durant el segle XIX i a través de la Renaixença. El Pirineu, el Canigó, el Montseny, i molt especialment Montserrat es convertiran en símbols per excel·lència de la pàtria catalana, i al mateix temps que els primers muntanyencs escalaren els seus cims i exploraren fins a les seves entranyes, els poetes més romàntics descrigueren llur bellesa: Aribau, Balaguer, Verdaguer, Guimerà, Maragall converteixen la muntanya en un espai pur i sagrat, en un refugi o reducte de valors morals que imprimeixen identitat i caràcter a la nostra nació, aquest terme encara avui no prou reconegut.
Avui, un segle més tard, potser la muntanya ja no és el que era o ha estat. Avui ja no la trobem tan verge, feréstega, romàntica. Avui ja no és poblada per gent pròpia de muntanya, més aviat ha estat com domesticada, ocupada per propietaris especuladors, nou-rics arrogants i esportistes competidors. Certament les amenaces i els perills de l’experiència muntanyenca són uns altres que els propis i naturals. Però nosaltres, que encara ens continuem definint com a muntanyencs i excursionistes, restem aquí, encara que sigui per poder contemplar els seus paisatges, només esperant que les muntanyes romanguin allí, incomensurables com sempre han estat, indiferents a la seva bellesa i a tota mena de borrasques (les meteorològiques i també les metafòriques).
I si al capdavall, si mai us demanen per què continueu volent pujar muntanyes tot i haver-hi 4x4s i telefèrics i no sabeu gaire com respondre, podeu fer com el llegendari i mític George L. Mallory, desaparegut el 1924 a 8.000 metres d’alçada en el seu tercer intent a l’Everest. Ell, de forma lacònica i simple, respongué: pujo les muntanyes perquè hi són.
Moltes gràcies.
